Beneïts pollancres II

Els pollancres caiguts o abatuts ens ofereixen un altre regal micològic: els pollancrons (Agrocybe aegerita en llatí, setas de chopo o álamo en castellà). Són bolets força comuns i produeixen amb generositat. A Catalunya no sembla que hi hagi gaire tradició de collir-los, a diferència d’altres llocs, malgrat que quan són petits són suaus i gustosos.

A un pollancre caigut

Són bolets de soca que prenen el relleu a les gírgoles (que suporten temperatures més fredes, vegeu l’article Beneïts pollancres) i creixen durant la primavera, l’estiu i part de la tardor, uns dies després de les pluges. Si triguem gaire a anar-hi, seran massa grans i no es podran aprofitar perquè es fan malbé de seguida, però si anem poc després que hagi tornat a ploure estaran xops i tampoc no es podran agafar. És qüestió d’anar provant.

Com he dit, és important collir els exemplars més petits i encara blancs per la part de sota. Quan neixen, els barrets són d’un color bru intens que es va concentrant al mig, mentre la resta del barret es torna progressivament color crema-marró clar i finalment blanc. Si trobeu pollancrons més grossos però encara blancs per sota i tendres, també podeu collir-los perquè són bons. En canvi, és millor evitar els més crescuts i vells, amb les làmines marronoses. Els pollancrons desprenen una olor molt agradable!

Aquí surten d’una arrel

El peu es fibrós, anellat, i pot arribar a fer-se força llarg. Quan els pollancrons són petits (fins a uns tres o quatre cm de diàmetre de barret) es pot aprofitar en part, però és millor rebutjar-lo si els bolets són més grans. A les làmines acostumen a viure uns bitxets que s’escapen de seguida que s’arrenca el bolet… val la pena deixar-los uns segons al terra abans de ficar-los al cistell perquè desapareguin tots sols.

Com també les gírgoles i altres bolets, es poden conrear a casa amb kits que vénen ja preparats. Això pot semblar molt modern, però, de fet, els romans ja els conreaven fa mil·lennis tot refregant els barrets amb les espores sobre solcs que feien a les soques, que després enterraven i regaven.

Abans he dit que creixen sobre pollancres abatuts, però també poden créixer sobre pollancres vius vells (això significa que s’estan començant a descompondre per dins, perquè el pollancró és un bolet sapròfit, és a dir, que es nodreix de la matèria morta) i a les soques d’altres espècies d’arbres. També surten de les arrels (segona foto) i algun cop els he vist al mig del tronc de pollancres vius, a una alçada considerable. Quan el pollancre caigut ha perdut totalment l’escorça, deixen de sortir.

Pollancrons a un arbre viu. Vegeu, però, els forats dels corcs que el descomponen per dins. Totes les fotos estan fetes a Collserola.

Són difícils de confondre amb altres bolets, però com que a les soques hi surten altres varietats, cal anar amb compte si no es té prou experiència. La meva regla d’or com a boletaire és no agafar mai un bolet sense anar-hi amb algú que el conegui i l’hagi tastat abans. Perquè de bolets n’hi ha a milers i de molt semblants (qui no s’ho cregui, que fullegi una guia més gran!)

Poden cuinar-se de diferents maneres. A casa ens agraden fets amb “llunes” de ceba (més o menys meitat per meitat, en volum). Com que absorbeixen força aigua al rentar-los, la ceba (prèviament fregida fins quedar transparent) després es cou amb l’aigua del bolet i li dóna un gust suau i agradable. Si no els tapeu i feu a foc lent-mitjà, quedaran durs perquè l’aigua s’evaporarà massa ràpid.

Maduixetes de bosc!

A Collserola fa algunes setmanes que es poden collir maduixetes de bosc (Fragaria vesca). Creixen a les clarianes i als costats dels camins, sempre als llocs més obacs i humits. Són nadiues d’Euràsia, però poden prosperar amb facilitat a qualsevol lloc del món si és prou humit i no està completament exposat al sol.

Fa molts anys que les veig per Collserola, però normalment el temps és força sec quan els fruits haurien de créixer i madurar i no arriben a desenvolupar-se del tot o queden mig assecades. No pas enguany! Fa goig veure com les tiges amb les flors ben blanques i les maduixetes ben vermelles emergeixen del mar de fulles que hi ha a sota.

Aquestes maduixes són molt més petites que les comercials i tenen un gust dolç i alhora àcid. Són les que es conreaven a Europa tradicionalment, abans de l’arribada de les maduixes i els maduixots, que són híbrids creats a partir d’altres varietats més dolces o més grans pròpies, per exemple, del continent americà.

Les maduixeres de bosc es reprodueixen per estolons (uns brots allargats que surten de la base amb petites maduixeres arrenglerades a diferents distàncies que van traient l’arrel), però també a partir de llavors. També són fàcils de conrear a casa, al balcó, la terrassa o la finestra!

Aquí s’aprecia un estoló, que va com en diagonal.

Si teniu la sort d’agafar-ne un bon grapat, podeu anar ficant-les en un recipient que les protegeixi i després menjar-les o preparar-les com les maduixes comercials. Altrament, gaudiu-les al moment i doneu les gràcies a la natura pels seus tresors.

El Jardí Botànic Històric de Barcelona

El Jardí Botànic Històric és un raconet encisador, a tocar del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). S’hi accedeix des del pàrquing que hi ha a la banda dreta del museu, per una porta que es troba a sota d’unes escales. Es tracta de dos espais units per un túnel que travessa les escales que hi ha al damunt.

El prestigiós químic i botànic Pius Font Quer (provinent d’una important nissaga de botànics i autor del Dioscórides renovado, entre altres interessants obres) va rebre l’encàrrec un cop acabada l’Exposició Universal de Barcelona del 1929 de transformar en jardins una sèrie d’espais de l’antiga pedrera de la Foixarda a Montjuïc. Finalment, però, els diners només van arribar per a la transformació dels dos sots actuals.

El “Sot de l’Estany” és profund, obac i humit gràcies al rierol amb cascades que hi discorre. Com que està força enclotat, les temperatures arriben a ser més baixes i això permet que hi visquin espècies d’arbres i plantes de climes més freds com ara el faig (Fagus sylvatica), el teix (Taxus baccata) o falgueres arborescents.

A la part més baixa hi ha un petit estany al voltant del qual creixen els arbres més alts de la ciutat, entre els quals sobresurt, literalment, un freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) que gràcies a les condicions ambientals (humitat permanent i situació al fons d’una fondalada) arriba als 40 metres d’alçada tot i tenir “només” uns noranta anys.

Això és només la capçada!

El “Sot de la Masia”, en canvi, és més superficial, obert i assolellat. Disposa d’un gran espai obert a la part baixa, on hi destaca una masia construïda per a l’exposició universal que contrasta amb el rerefons de l’enorme silueta del MNAC.

Inclou un hortet amb varietats d’hortalisses poc comunes les llavors de les quals s’encarrega de conservar. També hi ha un bonic “hotel” per a insectes pol·linitzadors, una era, un pou… per reflectir com era la vida a pagès el segle passat.

Hi ha també un ginkgo (Ginkgo biloba) femella (juntament amb altres dos mascles a l’altre sot), i això és destacable perquè no abunden per culpa de la fortor que desprenen les seves llavors!

Evidentment, hi ha moltes més plantes per descobrir, potser no tan espectaculars, però igualment valuoses que fan que pagui la pena fer-hi una visita! (I ara un secret: el primer diumenge de cada mes és gratuït, i tots els diumenges a partir de les tres de la tarda!)

Les alzines gegantines de Sant Medir

La vall de Sant Medir, on hi ha l’ermita que li dóna nom, és una de les joies de Collserola. Fonda i ombrívola, és força humida i està esquitxada de fonts i travessada per la riera de Sant Medir.

Aquestes condicions permeten que hi creixin espècies arbòries pròpies dels boscos caducifolis de la muntanya mitjana com ara l’avellaner (Corylus avellana), el fals plàtan (Acer pseudoplatanus), el castanyer d’Índia (Aesculus hippocastanum)… encara que aquestes dues últimes siguin subespontànies (és a dir, han trobat condicions favorables per al seu desenvolupament però en realitat provenen d’altres zones o països).

Avui, però, el protagonista no és un caducifoli, sinó dues alzines gegantines (Quercus ilex) que flanquegen el camí que duu a l’ermita. Són enormes i centenàries, però no semblen cridar gaire l’atenció (no he trobat referències de ningú) ni despertar el respecte dels nombrosos conurbanites que s’atansen a l’ermita. Mireu sinó com s’hi apropen els cotxes!

Gràcies per la foto, Abi!

Les alzines són tan espectaculars (no n’he vist mai de tan grans enlloc) que mereixerien alguna placa identificativa o, si més no, un tancat que en protegeixi les arrels. Deuen ser tan grans perquè disposen d’aigua abundant, encara que la riera que passa pel costat, que és estacional, només porti aigua intermitentment i la font propera s’assequi a l’estiu. Algunes de les seves branques són increïblement llargues i sinuoses!

L’alzina del costat dret del camí (mirant cap a l’ermita) no ha sortit tan ben parada amb el pas del tems i exhibeix l’enorme ferida d’una branca serrada que per sí mateixa ja faria un arbre considerablement gruixut. El seu tronc no és tan ample (en ser més lluny del curs d’aigua?) i, en general, no s’ha conservat tan bé; a més, està inclinada. Potser caldria protegir-la!

Si visiteu la zona de Sant Medir, no deixeu d’abraçar-les! Això sí, per envoltar-les caldran vàries persones…

Brutícia arreu: primer assalt

A Collserola no tot són flors i violes, val a dir.

Aquest bloc vol ser també un espai de denúncia sobre l’estat en què es troba la natura a la ciutat i a prop per culpa d’alguns ciutadans indignes.

Perquè existeix una certa subespècie urbanita inconscient que només trepitja Collserola per l’asfalt o les pistes, sense passejar pels camins ni els boscos i que, per tant, hi llença brossa o runa amb naturalitat, com si fos una paperera, car ningú ho veurà.

L’expressió màxima de la brutícia hardcore són els túmuls de runa, però hi ha de tot: pneumàtics, molts pneumàtics, alguns d’època, com les ampolles, que n’hi ha a dojo, catifes, animals morts, plàstics (el làtex i els mocadors es descomponen, afortunadament), llaunes, peces de cotxe… fins i tot he arribat a veure restes de ritus unes quantes vegades, i un cop, de petit, hi havia un anyell blanc sacrificat.

Un cas especial són els treballadors diversos que obliden per les presses tota mena de restes i material sobrant o fins i tots els deconstructors, que diuen ara, que enderroquen construccions il·legals i misteriosament ho deixen tot plantat in situ, però de tot això ja en parlarem també.

Les fotos que veieu aquí no són un cas aïllat: passa arreu de Collserola on arriben camins transitables per als vehicles motoritzats i, de vegades, propulsats per pedals. De fet, la merda acumulada en aquest lloc concret ocupa una franja enorme i s’endinsa al bosc.

Us recomano que feu clic a les fotos apaïsades per engrandir-les i captar-ne tots els “detalls”. Disculpeu la qualitat de les fotos, en general.

Quan busco bolets per dins del bosc, sé que m’apropo a la carretera per la proporció creixent de restes que em van donant la benvinguda al món humà. Pobra Collserola, pessigada i esquarterada per carreteres, pistes  i urbanitzacions, encara se’n surt prou bé malgrat nosaltres. Aquí en teniu la prova.

Foto de la temporada de bolets 2012-13 a Collserola, un any excepcional per a les trompetes de la mort  (Craterellus cornucopioides). Quina diferència amb la temporada 2013-14, en blanc!

I encara un exemple més d’aquesta brutícia, ara softcore, de postal de món postindustrial.

La natura perdurarà malgrat nosaltres i se’ns engolirà les restes. Els éssers humans som una nimietat en termes geològics planetaris.

La viola d’olor

La viola o viola d’olor (Viola odorata) és una planta petita vivaç que creix als indrets ombrívols i humits i vora els camins; produeix unes flors de color violeta intens molt perfumades. Floreix a ple hivern, quan s’apropa la primavera, així que ara és el moment de veure-la pels boscos i els camins i les pistes de Collserola. És fàcil de reconèixer!

Com a curiositat, és una planta d’origen mediterrani que es fa servir a perfumeria (com ara l’espígol, una altra planta de la mediterrània occidental) i que ara s’ha estès per tot Euràsia; ha estat introduïda a altres continents, fins i tot a Austràlia. Això vol dir que és una espècie al·lòctona, invasora. Ja veieu que no només nosaltres patim invasions de plantes i animals, un altre tema del qual, de fet, en parlarem més endavant també.

Aquesta foto la vaig fer a Collserola el 20 de febrer, després d’uns dies de pluges, al mig d’un camí i una paret força ombrívols on també hi havia maduixeres de bosc (Fragaria vesca) i roures, entre altres coses, com es veu a la foto. Tots els arbres caducifolis dels voltants estaven encara completament nus!

Beneïts pollancres!

Els pollancres són un tresor per als urbanites campestres atents a la meteorologia i les estacions. Val a dir, però, que viure atent a la natura que l’envolta és el que l’ésser humà ha fet durant mil·lennis. La industrialització, l’èxode a les ciutats, la tecnificació, ens han fet superbs fins al punt de creure que podem viure d’esquenes a la natura sense que això tingui conseqüències nefastes…

Mentrestant, avui i aquí, mentre encara la natura no se’ns espolsa com puces, podem gaudir dels seus regals inesperats. I un d’aquests regals són els bolets que creixen a les soques i troncs dels pollancres caiguts. M’agradaria parlar avui d’un d’aquests bolets, la gírgola (Pleurotus ostreatus), però abans cal definir què és un pollancre.

Els pollancres (Populus nigra) són arbres que viuen a prop de l’aigua i poden assolir grans proporcions si la humitat és constant. A diferència dels àlbers (uns altres pollancres –Populus alba– que tenen el revers de les fulles de color blanc-platejat), les seves fulles són verdes per les dues bandes i de forma triangular arrodonida. Acostumen a tenir un port cilíndric però poden adoptar formes diverses.

A la tardor, quan plou o fa prou humitat, poden acollir gírgoles (o orellanes), que no són altra cosa que bolets que s’alimenten dels troncs en descomposició. De vegades també creixen als arbres vius (i això vol dir que en realitat s’estan descomponent per dins), i també a troncs d’altres espècies d’arbres.

Les gírgoles tenen, sobretot de petites, una forma d’ostra ben característica (d’aquí ve el seu nom en llatí i en altres idiomes) que segur que reconeixeu i heu vist als mercats o súpers. Cal dir, però, que a la natura poden agafar diferents colors depenent de l’edat, de la humitat, de si ha plogut recentment, tot i que són molt fàcils d’identificar.

Poden arribar a fer-se força grans, com a les fotos, i normalment s’agrupen, però també n’hi ha d’isolats (no presenten una forma d’orella tan acusada o fins i tot són rodons com els bolets “normals”). És millor rebutjar els exemplars enormes, més vells i corretjosos, i triar els joves o aquells que tenen les làmines en bon estat i de color més blanc.

Les gírgoles silvestres tenen un gust intens i poden preparar-se de diverses maneres: a la brasa o a la planxa o al forn amb oli, sal i all (també amb julivert), en juliana fina i saltades soles o amb altres ingredients com la ceba… en realitat, com les gírgoles de “súper”. Heu de tenir en compte que triguen a coure, sobretot si estan humides perquè ha plogut o estaven brutes i ha calgut rentar-les (quan són netes n’hi ha prou amb passar-hi un drap humit).

Si teniu localitzada alguna zona o coneixeu algun rierol on creixen pollancres, aneu-hi a la tardor uns dies després de les pluges i investigueu. Potser us endureu un record culinari!

La natura prospera malgrat que l’home no li posa fàcil. En parlarem més endavant! (foto feta a Collserola)

Primers espàrrecs [+recepta de truita]

Ja fa unes setmanes que hi ha espàrrecs als parcs de Barcelona i voltants!

Quan els ametllers floreixen i s’obren les primeres flors bulboses, com ara narcisos o iris, l’esparreguera desperta del somni hivernal i comença a produir brots tendres.

Collir-los és un plaer doble perquè permet gaudir del contacte amb la natura una estona i, a més, cuinar-los i assaborir el seu gust intens i alhora delicat. M’agradaria compartir amb vosaltres una mica d’informació sobre la mateixa planta, la recollida d’espàrrecs, usos, curiositats, etc. Si el tema us engresca, continueu llegint!

L’esparreguera boscana, anomenada en llatí Asparagus acutifolius perquè les fulles són punxoses, és una mena d’arbust enfiladís de tiges primes i llenyoses que, si la mà de l’home no intervé (és a dir, si ningú cull els espàrrecs), pot assolir una alçada considerable i arribar a formar nombrosos peus atapeïts. És extraordinàriament comuna als indrets solells de clima mediterrani i abundant als grans parcs de Barcelona (com ara els Tres Turons o el Parc de l’Oreneta) i a Collserola.

Els espàrrecs són els brots tendres (turions) que surten de la base i que es cullen mentre encara no són llenyosos, abans que comencin a convertir-se en esparreguera. Només se n’aprofita la part tendra.

Turions més exposats al sol, de color verd més intens

Si són curts (de fins aproximadament uns 20 o 25 cm) es tallen arran de terra i, si superen aquesta alçària, se’n talla la part superior, d’uns 25 o 30 cm. El manat s’anirà engrossint, així que val la pena portar una goma elàstica a la butxaca, a més de la preceptiva navalla. El manat s’ha d’anar protegint per no escapçar la punta dels espàrrecs, que es trenca fàcilment, i s’ha de posar en aigua -un parell de dits- només arribar a casa.

Les esparregueres sovint creixen envoltades -o protegides- per plantes amb punxes… si voleu estalviar-vos les esgarrapades us recomano que feu servir guants o, si més no, guant. Com més sec i assolellat sigui l’indret, més punxaran les esparregueres.

La temporada comença avançant-se a la primavera, com hem vist, i continua mentre la calor no sigui molt forta i el sòl vagi rebent humitat. De vegades pot durar poc (si l’hivern és llarg i la calor forta arriba d’hora) i de vegades el contrari (recordo que, fa uns anys, vam estar collint espàrrecs des de finals de desembre fins al juliol, però va ser un any excepcional).

Els espàrrecs que creixen protegits entre plantes o a sota d’arbres solen tenir un color verd més pàl·lid (de vegades gairebé blanc, tot i que no tant com la part del brot que queda soterrada), mentre que els que surten a ple sol poden arribar a ser molt foscos. Com més clars siguin, més suau serà el seu gust, i a l’inrevés!

Com a curiositat, la ingesta d’espàrrecs provoca que l’orina prengui una olor molt forta i característica, però sembla ser que no li passa a tothom i que no tothom és capaç de detectar-la. Si teniu la sort de detectar aquesta olor, com jo, podeu considerar-vos ben “afortunats”!

Usos

La forma més habitual de consumir els espàrrecs és fer-ne una truita, tot i que també poden preparar-se en sopes i d’altres maneres. El seu gust és molt més intens que el dels espàrrecs dits “verds” (que no són altra cosa que els seus parents cultivats per l’home, Asparagus officinalis), per això no es poden menjar directament i cal bullir-los perquè perdin l’amargor.

Truita d’espàrrecs – recepta de la família

Els espàrrecs han d’haver estat rehidratant-se en aigua durant almenys mig dia (màxim 3) abans de cuinar-los. Posteriorment es trenquen a trossets d’un parell de centímetres amb la mà. Trossejar-los sense perdre part tendra ni afegir part llenyosa és un art que s’aprèn més que no s’ensenya. Si veieu que la truita resultant té parts dures, ja ho sabeu per a la propera vegada: heu aprofitat massa tros!

Un cop trossejats els espàrrecs, s’han de bullir i saltar. A mi m’agrada saltar-los primer a la paella amb un raig d’oli d’oliva uns minuts i després bullir-los, però són passos intercanviables. En tot cas, cal afegir aigua (i tirar-hi la sal) fins que quedin coberts i esperar fins que s’hagi evaporat del tot.

Quan estan saltats i secs, es barregen amb els ous batuts (la proporció entre espàrrecs i ous també s’aprèn amb la pràctica però, a tall d’exemple, un manat que hi càpiga a la mà acceptarà uns dos ous). Després, la truita es fa com qualsevol altra. Una mica de pa amb tomàquet o pa sec amb bon oli per acompanyar i a disfrutar! Espero que us agradi.