Sant Medir

La vall de Sant Medir, on hi ha l’ermita que li dóna nom, és una de les joies de Collserola. Fonda i ombrívola, és força humida i està esquitxada de fonts i travessada per la riera de Sant Medir.

Aquestes condicions permeten que hi creixin espècies arbòries pròpies dels boscos caducifolis de la muntanya mitjana com ara l’avellaner (Corylus avellana), el fals plàtan (Acer pseudoplatanus), el castanyer d’Índia (Aesculus hippocastanum)… encara que aquestes dues últimes siguin subespontànies (és a dir, han trobat condicions favorables per al seu desenvolupament però en realitat provenen d’altres zones o països).

Avui, però, el protagonista no és un caducifoli, sinó dues alzines gegantines (Quercus ilex) que flanquegen el camí que duu a l’ermita. Són enormes i centenàries, però no semblen cridar gaire l’atenció (no he trobat referències de ningú) ni despertar el respecte dels nombrosos conurbanites que s’atansen a l’ermita. Mireu sinó com s’hi apropen els cotxes!

Gràcies per la foto, Abi!

Les alzines són tan espectaculars (no n’he vist mai de tan grans enlloc) que mereixerien alguna placa identificativa o, si més no, un tancat que en protegeixi les arrels. Deuen ser tan grans perquè disposen d’aigua abundant, encara que la riera que passa pel costat, que és estacional, només porti aigua intermitentment i la font propera s’assequi a l’estiu. Algunes de les seves branques són increïblement llargues i sinuoses!

L’alzina del costat dret del camí (mirant cap a l’ermita) no ha sortit tan ben parada amb el pas del tems i exhibeix l’enorme ferida d’una branca serrada que per sí mateixa ja faria un arbre considerablement gruixut. El seu tronc no és tan ample (en ser més lluny del curs d’aigua?) i, en general, no s’ha conservat tan bé; a més, està inclinada. Potser caldria protegir-la!