La viola d’olor

La viola o viola d’olor (Viola odorata) és una planta petita vivaç que creix als indrets ombrívols i humits i vora els camins; produeix unes flors de color violeta intens molt perfumades. Floreix a ple hivern, quan s’apropa la primavera, així que ara és el moment de veure-la pels boscos i els camins i les pistes de Collserola. És fàcil de reconèixer!

Com a curiositat, és una planta d’origen mediterrani que es fa servir a perfumeria (com ara l’espígol, una altra planta de la mediterrània occidental) i que ara s’ha estès per tot Euràsia; ha estat introduïda a altres continents, fins i tot a Austràlia. Això vol dir que és una espècie al·lòctona, invasora. Ja veieu que no només nosaltres patim invasions de plantes i animals, un altre tema del qual, de fet, en parlarem més endavant també.

Aquesta foto la vaig fer a Collserola el 20 de febrer, després d’uns dies de pluges, al mig d’un camí i una paret força ombrívols on també hi havia maduixeres de bosc (Fragaria vesca) i roures, entre altres coses, com es veu a la foto. Tots els arbres caducifolis dels voltants estaven encara completament nus!

Beneïts pollancres!

Els pollancres són un tresor per als urbanites campestres atents a la meteorologia i les estacions. Val a dir, però, que viure atent a la natura que l’envolta és el que l’ésser humà ha fet durant mil·lennis. La industrialització, l’èxode a les ciutats, la tecnificació, ens han fet superbs fins al punt de creure que podem viure d’esquenes a la natura sense que això tingui conseqüències nefastes…

Mentrestant, avui i aquí, mentre encara la natura no se’ns espolsa com puces, podem gaudir dels seus regals inesperats. I un d’aquests regals són els bolets que creixen a les soques i troncs dels pollancres caiguts. M’agradaria parlar avui d’un d’aquests bolets, la gírgola (Pleurotus ostreatus), però abans cal definir què és un pollancre.

Els pollancres (Populus nigra) són arbres que viuen a prop de l’aigua i poden assolir grans proporcions si la humitat és constant. A diferència dels àlbers (uns altres pollancres –Populus alba– que tenen el revers de les fulles de color blanc-platejat), les seves fulles són verdes per les dues bandes i de forma triangular arrodonida. Acostumen a tenir un port cilíndric però poden adoptar formes diverses.

A la tardor, quan plou o fa prou humitat, poden acollir gírgoles (o orellanes), que no són altra cosa que bolets que s’alimenten dels troncs en descomposició. De vegades també creixen als arbres vius (i això vol dir que en realitat s’estan descomponent per dins), i també a troncs d’altres espècies d’arbres.

Les gírgoles tenen, sobretot de petites, una forma d’ostra ben característica (d’aquí ve el seu nom en llatí i en altres idiomes) que segur que reconeixeu i heu vist als mercats o súpers. Cal dir, però, que a la natura poden agafar diferents colors depenent de l’edat, de la humitat, de si ha plogut recentment, tot i que són molt fàcils d’identificar.

Poden arribar a fer-se força grans, com a les fotos, i normalment s’agrupen, però també n’hi ha d’isolats (no presenten una forma d’orella tan acusada o fins i tot són rodons com els bolets “normals”). És millor rebutjar els exemplars enormes, més vells i corretjosos, i triar els joves o aquells que tenen les làmines en bon estat i de color més blanc.

Les gírgoles silvestres tenen un gust intens i poden preparar-se de diverses maneres: a la brasa o a la planxa o al forn amb oli, sal i all (també amb julivert), en juliana fina i saltades soles o amb altres ingredients com la ceba… en realitat, com les gírgoles de “súper”. Heu de tenir en compte que triguen a coure, sobretot si estan humides perquè ha plogut o estaven brutes i ha calgut rentar-les (quan són netes n’hi ha prou amb passar-hi un drap humit).

Si teniu localitzada alguna zona o coneixeu algun rierol on creixen pollancres, aneu-hi a la tardor uns dies després de les pluges i investigueu. Potser us endureu un record culinari!

La natura prospera malgrat que l’home no li posa fàcil. En parlarem més endavant! (foto feta a Collserola)

Primers espàrrecs [+recepta de truita]

Ja fa unes setmanes que hi ha espàrrecs als parcs de Barcelona i voltants!

Quan els ametllers floreixen i s’obren les primeres flors bulboses, com ara narcisos o iris, l’esparreguera desperta del somni hivernal i comença a produir brots tendres.

Collir-los és un plaer doble perquè permet gaudir del contacte amb la natura una estona i, a més, cuinar-los i assaborir el seu gust intens i alhora delicat. M’agradaria compartir amb vosaltres una mica d’informació sobre la mateixa planta, la recollida d’espàrrecs, usos, curiositats, etc. Si el tema us engresca, continueu llegint!

L’esparreguera boscana, anomenada en llatí Asparagus acutifolius perquè les fulles són punxoses, és una mena d’arbust enfiladís de tiges primes i llenyoses que, si la mà de l’home no intervé (és a dir, si ningú cull els espàrrecs), pot assolir una alçada considerable i arribar a formar nombrosos peus atapeïts. És extraordinàriament comuna als indrets solells de clima mediterrani i abundant als grans parcs de Barcelona (com ara els Tres Turons o el Parc de l’Oreneta) i a Collserola.

Els espàrrecs són els brots tendres (turions) que surten de la base i que es cullen mentre encara no són llenyosos, abans que comencin a convertir-se en esparreguera. Només se n’aprofita la part tendra.

Turions més exposats al sol, de color verd més intens

Si són curts (de fins aproximadament uns 20 o 25 cm) es tallen arran de terra i, si superen aquesta alçària, se’n talla la part superior, d’uns 25 o 30 cm. El manat s’anirà engrossint, així que val la pena portar una goma elàstica a la butxaca, a més de la preceptiva navalla. El manat s’ha d’anar protegint per no escapçar la punta dels espàrrecs, que es trenca fàcilment, i s’ha de posar en aigua -un parell de dits- només arribar a casa.

Les esparregueres sovint creixen envoltades -o protegides- per plantes amb punxes… si voleu estalviar-vos les esgarrapades us recomano que feu servir guants o, si més no, guant. Com més sec i assolellat sigui l’indret, més punxaran les esparregueres.

La temporada comença avançant-se a la primavera, com hem vist, i continua mentre la calor no sigui molt forta i el sòl vagi rebent humitat. De vegades pot durar poc (si l’hivern és llarg i la calor forta arriba d’hora) i de vegades el contrari (recordo que, fa uns anys, vam estar collint espàrrecs des de finals de desembre fins al juliol, però va ser un any excepcional).

Els espàrrecs que creixen protegits entre plantes o a sota d’arbres solen tenir un color verd més pàl·lid (de vegades gairebé blanc, tot i que no tant com la part del brot que queda soterrada), mentre que els que surten a ple sol poden arribar a ser molt foscos. Com més clars siguin, més suau serà el seu gust, i a l’inrevés!

Com a curiositat, la ingesta d’espàrrecs provoca que l’orina prengui una olor molt forta i característica, però sembla ser que no li passa a tothom i que no tothom és capaç de detectar-la. Si teniu la sort de detectar aquesta olor, com jo, podeu considerar-vos ben “afortunats”!

Usos

La forma més habitual de consumir els espàrrecs és fer-ne una truita, tot i que també poden preparar-se en sopes i d’altres maneres. El seu gust és molt més intens que el dels espàrrecs dits “verds” (que no són altra cosa que els seus parents cultivats per l’home, Asparagus officinalis), per això no es poden menjar directament i cal bullir-los perquè perdin l’amargor.

Truita d’espàrrecs – recepta de la família

Els espàrrecs han d’haver estat rehidratant-se en aigua durant almenys mig dia (màxim 3) abans de cuinar-los. Posteriorment es trenquen a trossets d’un parell de centímetres amb la mà. Trossejar-los sense perdre part tendra ni afegir part llenyosa és un art que s’aprèn més que no s’ensenya. Si veieu que la truita resultant té parts dures, ja ho sabeu per a la propera vegada: heu aprofitat massa tros!

Un cop trossejats els espàrrecs, s’han de bullir i saltar. A mi m’agrada saltar-los primer a la paella amb un raig d’oli d’oliva uns minuts i després bullir-los, però són passos intercanviables. En tot cas, cal afegir aigua (i tirar-hi la sal) fins que quedin coberts i esperar fins que s’hagi evaporat del tot.

Quan estan saltats i secs, es barregen amb els ous batuts (la proporció entre espàrrecs i ous també s’aprèn amb la pràctica però, a tall d’exemple, un manat que hi càpiga a la mà acceptarà uns dos ous). Després, la truita es fa com qualsevol altra. Una mica de pa amb tomàquet o pa sec amb bon oli per acompanyar i a disfrutar! Espero que us agradi.