brutícia

A Collserola no tot són flors i violes, val a dir.

Aquest bloc vol ser també un espai de denúncia sobre l’estat en què es troba la natura a la ciutat i a prop per culpa d’alguns ciutadans indignes.

Perquè existeix una certa subespècie urbanita inconscient que només trepitja Collserola per l’asfalt o les pistes, sense passejar pels camins ni els boscos i que, per tant, hi llença brossa o runa amb naturalitat, com si fos una paperera, car ningú ho veurà.

L’expressió màxima de la brutícia hardcore són els túmuls de runa, però hi ha de tot: pneumàtics, molts pneumàtics, alguns d’època, com les ampolles, que n’hi ha a dojo, catifes, animals morts, plàstics (el làtex i els mocadors es descomponen, afortunadament), llaunes, peces de cotxe… fins i tot he arribat a veure restes de ritus unes quantes vegades, i un cop, de petit, hi havia un anyell blanc sacrificat.

Un cas especial són els treballadors diversos que obliden per les presses tota mena de restes i material sobrant o fins i tots els deconstructors, que diuen ara, que enderroquen construccions il·legals i misteriosament ho deixen tot plantat in situ, però de tot això ja en parlarem també.

Les fotos que veieu aquí no són un cas aïllat: passa arreu de Collserola on arriben camins transitables per als vehicles motoritzats i, de vegades, propulsats per pedals. De fet, la merda acumulada en aquest lloc concret ocupa una franja enorme i s’endinsa al bosc.

Us recomano que feu clic a les fotos apaïsades per engrandir-les i captar-ne tots els “detalls”. Disculpeu la qualitat de les fotos, en general.

Quan busco bolets per dins del bosc, sé que m’apropo a la carretera per la proporció creixent de restes que em van donant la benvinguda al món humà. Pobra Collserola, pessigada i esquarterada per carreteres, pistes i urbanitzacions, encara se’n surt prou bé malgrat nosaltres. Aquí en teniu la prova.

Foto de la temporada de bolets 2012-13 a Collserola, un any excepcional per a les trompetes de la mort (Craterellus cornucopioides). Quina diferència amb la temporada 2013-14, en blanc!

I encara un exemple més d’aquesta brutícia, ara softcore, de postal de món postindustrial.