Els pollancres caiguts o abatuts ens ofereixen un altre regal micològic: els pollancrons (Agrocybe aegerita en llatí, setas de chopo o álamo en castellà). Són bolets força comuns i produeixen amb generositat. A Catalunya no sembla que hi hagi gaire tradició de collir-los, a diferència d’altres llocs, malgrat que quan són petits són suaus i gustosos.
A un pollancre caigut
Són bolets de soca que prenen el relleu a les gírgoles (que suporten temperatures més fredes, vegeu l’article Beneïts pollancres) i creixen durant la primavera, l’estiu i part de la tardor, uns dies després de les pluges. Si triguem gaire a anar-hi, seran massa grans i no es podran aprofitar perquè es fan malbé de seguida, però si anem poc després que hagi tornat a ploure estaran xops i tampoc no es podran agafar. És qüestió d’anar provant.
Com he dit, és important collir els exemplars més petits i encara blancs per la part de sota. Quan neixen, els barrets són d’un color bru intens que es va concentrant al mig, mentre la resta del barret es torna progressivament color crema-marró clar i finalment blanc. Si trobeu pollancrons més grossos però encara blancs per sota i tendres, també podeu collir-los perquè són bons. En canvi, és millor evitar els més crescuts i vells, amb les làmines marronoses. Els pollancrons desprenen una olor molt agradable!
Aquí surten d’una arrel
El peu es fibrós, anellat, i pot arribar a fer-se força llarg. Quan els pollancrons són petits (fins a uns tres o quatre cm de diàmetre de barret) es pot aprofitar en part, però és millor rebutjar-lo si els bolets són més grans. A les làmines acostumen a viure uns bitxets que s’escapen de seguida que s’arrenca el bolet… val la pena deixar-los uns segons al terra abans de ficar-los al cistell perquè desapareguin tots sols.
Com també les gírgoles i altres bolets, es poden conrear a casa amb kits que vénen ja preparats. Això pot semblar molt modern, però, de fet, els romans ja els conreaven fa mil·lennis tot refregant els barrets amb les espores sobre solcs que feien a les soques, que després enterraven i regaven.
Abans he dit que creixen sobre pollancres abatuts, però també poden créixer sobre pollancres vius vells (això significa que s’estan començant a descompondre per dins, perquè el pollancró és un bolet sapròfit, és a dir, que es nodreix de la matèria morta) i a les soques d’altres espècies d’arbres. També surten de les arrels (segona foto) i algun cop els he vist al mig del tronc de pollancres vius, a una alçada considerable. Quan el pollancre caigut ha perdut totalment l’escorça, deixen de sortir.
Pollancrons a un arbre viu. Vegeu, però, els forats dels corcs que el descomponen per dins. Totes les fotos estan fetes a Collserola.
Són difícils de confondre amb altres bolets, però com que a les soques hi surten altres varietats, cal anar amb compte si no es té prou experiència. La meva regla d’or com a boletaire és no agafar mai un bolet sense anar-hi amb algú que el conegui i l’hagi tastat abans. Perquè de bolets n’hi ha a milers i de molt semblants (qui no s’ho cregui, que fullegi una guia més gran!)
Poden cuinar-se de diferents maneres. A casa ens agraden fets amb “llunes” de ceba (més o menys meitat per meitat, en volum). Com que absorbeixen força aigua al rentar-los, la ceba (prèviament fregida fins quedar transparent) després es cou amb l’aigua del bolet i li dóna un gust suau i agradable. Si no els tapeu i feu a foc lent-mitjà, quedaran durs perquè l’aigua s’evaporarà massa ràpid.
Barcelona salvatge 