Beneïts pollancres!

Els pollancres són un tresor per als urbanites campestres atents a la meteorologia i les estacions. Val a dir, però, que viure atent a la natura que l’envolta és el que l’ésser humà ha fet durant mil·lennis. La industrialització, l’èxode a les ciutats, la tecnificació, ens han fet superbs fins al punt de creure que podem viure d’esquenes a la natura sense que això tingui conseqüències nefastes…

Mentrestant, avui i aquí, mentre encara la natura no se’ns espolsa com puces, podem gaudir dels seus regals inesperats. I un d’aquests regals són els bolets que creixen a les soques i troncs dels pollancres caiguts. M’agradaria parlar avui d’un d’aquests bolets, la gírgola (Pleurotus ostreatus), però abans cal definir què és un pollancre.

DSC_0041

Els pollancres (Populus nigra) són arbres que viuen a prop de l’aigua i poden assolir grans proporcions si la humitat és constant. A diferència dels àlbers (uns altres pollancres –Populus alba– que tenen el revers de les fulles de color blanc-platejat), les seves fulles són verdes per les dues bandes i de forma triangular arrodonida. Acostumen a tenir un port cilíndric però poden adoptar formes diverses.

A la tardor, quan plou o fa prou humitat, poden acollir gírgoles (o orellanes), que no són altra cosa que bolets que s’alimenten dels troncs en descomposició. De vegades també creixen als arbres vius (i això vol dir que en realitat s’estan descomponent per dins), i també a troncs d’altres espècies d’arbres.

Les gírgoles tenen, sobretot de petites, una forma d’ostra ben característica (d’aquí ve el seu nom en llatí i en altres idiomes) que segur que reconeixeu i heu vist als mercats o súpers. Cal dir, però, que a la natura poden agafar diferents colors depenent de l’edat, de la humitat, de si ha plogut recentment, tot i que són molt fàcils d’identificar.

Poden arribar a fer-se força grans, com a les fotos, i normalment s’agrupen, però també n’hi ha d’isolats (no presenten una forma d’orella tan acusada o fins i tot són rodons com els bolets “normals”). És millor rebutjar els exemplars enormes, més vells i corretjosos, i triar els joves o aquells que tenen les làmines en bon estat i de color més blanc.

Les gírgoles silvestres tenen un gust intens i poden preparar-se de diverses maneres: a la brasa o a la planxa o al forn amb oli, sal i all (també amb julivert), en juliana fina i saltades soles o amb altres ingredients com la ceba… en realitat, com les gírgoles de “súper”. Heu de tenir en compte que triguen a coure, sobretot si estan humides perquè ha plogut o estaven brutes i ha calgut rentar-les (quan són netes n’hi ha prou amb passar-hi un drap humit).

Si teniu localitzada alguna zona o coneixeu algun rierol on creixen pollancres, aneu-hi a la tardor uns dies després de les pluges i investigueu. Potser us endureu un record culinari!

DSC_0042

La natura prospera malgrat que l’home no li posa fàcil. En parlarem més endavant! (foto feta a Collserola)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s